Marie Jaëll

La música, en la manera com es produeix i reprodueix, té un poderós efecte en l’oient i en la seva sensibilitat. L’intèrpret no només ha de pensar en una obra amb què ha de transmetre, sinó ser també un artesà en la producció del so per mitjans que han estat ocultats en l’obscuritat durant molt temps. En lloc de separar l’artista de l’artesà, Marie Jaëll considerà que una veritable i profunda obra de teatre no pot ser el resultat d’un «do» gairebé sobrenatural, sinó una aproximació al contacte del teclat que podria ser adoptada per qualsevol músic. A través d’una anàlisi pacient i profunda de la pràctica musical i els moviments corporals – psicofisiologia – la seva investigació la va dur a apropar-se al piano sense massa entrenament mecànic i enfocar l’ús d’aquest en la seva percepció sensible del moviment i el tacte. Un dels principis a adquirir és enfocar els esforços físics en l’única dimensió que produirà un so o to desitjat, a una plena consciència del cos i dels sentits. Marie Jaëll no va voler oposar-se ni separar l’art de la ciència, sinó que la sensibilitat del seu art es va prolongar en una anàlisi conscient del moviment des de l’intèrpret fins al so i el timbre. El repte d’aquest enfocament és gran: es tracta ni més ni menys de comprendre les relacions entre pensament, cos i instrument i, després, saber explotar aquest coneixement amb intel·ligència i sensibilitat. Aquest punt de vista enriqueix el músic, ja que la interpretació musical segueix aquest camí des de la intenció musical d’una expressió sensible que produirà sons i, en darrera instància, conduirà a una música que ha de transmetre la sensibilitat intencional inicial.